El jo fenomenològic

Avui m'he llevat a mitja nit, i just al despertar-me he sentit com el meu intestí es movia i feia algun soroll. Un soroll i moviment incontrolable, autònom, inesperat, però que qualsevol identificaria com a pròpi i normal. Tanmateix, he notat com el meu cos em despertanyia, i era incapaç de reconèixe'm a mi mateixa en un massa de matèria que, en el fons, és desconeguda. I que tampoc he escollit. Que jo no he vist mai ni veuré mai aquest intestí meu que ara es mou, jo no podré veure mai els meus òrgans, tot i que em conformin i em donin l'agència de "jo". He pensat que jo no podia ser tot allò que desconec, que es mou i fa sorolls sense que jo ho decideixi, que el meu cos només era un artefacte perquè jo pugués moure'm dins el pla terrenal. Però llavors he pensat, si el meu cos no és més que una eina, una extensió de mi, un vehicle per anar pel món, qui sóc jo? Jo sóc etèria, sóc un concepte, una ment pensant. Si el meu cos em despertany, qui és aquesta veueta que pensa i no deixa de pensar? Aquesta veueta sí que sóc jo, sóc en efecte jo, Perquè és aquesta veueta qui em conforma, qui em dona identitat, qui em fa relacionar-me, qui em fa entendre. I aquesta és la meva identitat: és etèria, la identitat es construeix etèriament, en un pla que no és terrenal, que és abstracte, que és nebulosa. El meu jo, en realitat, és impalpable. He sentit que la meva existència, que el que jo dic "jo" era un punt de llum sense matèria, sense cosificació. He sentit com jo em separava del meu cos, que només era una extensió. 

I, alhora, que jo no sigui res més que aquesta veu resulta terrorífic. Una veu que tampoc m'és controlable del tot. 

Si jo soc el meu pensament, i el meu pensament és incontrolable, llavors no soc. Tal com diu Sartre, els pensaments apareixen darrere meu i se m'imposen, sense decidir-ho. Si jo no puc controlar els meus pensaments, què és el que em fa ser jo, i em fa existir, llavors? Jo soc l'expressió de tot aquest conglomerat que de facto no és jo.  Soc un concepte, una expressió mutable que existeix en tant que és reconeguda per l'altri. El fet de personificar-me davant del món és el que em dona de facto aquesta agència, aquesta existència. Jo no existeixo per mi mateixa, existeixo en tant que sóc reconeguda. 

Si existís per mi mateixa, què seria el garant de la meva existència? Què sóc o què em fa ser jo si no entro dins un conjunció compartida?